Otoño

Un árbol me pinta de rojo filtrando cuidadosamente la luz del sol con sus ramas. Absorbo el olor a tierra cosido en mis dedos, y veo crecer hacia arriba y sobre montes cielos de noche.

Anuncios

Educació

En el món on vivia, la paraula “educació” era una cosa fora de l’imaginable, era un món extern impossible. Vivíem en una societat enganyada, on persones havien utilitzat la por per cegar la saviesa dels altres éssers que consideraven inferiors. Pensar que algú podia posseir una intel·ligència superior a ells, i que la podien utilitzar per canviar aquell injust món que ells mateixos havien aconseguit crear els feia tremolar.

Els nens com jo somniàvem amb un llapis, una llibreta, i una persona que els respongués les preguntes que els mantenien reflexionant i mai no trobaven la resposta. Creien que ells mai no la podrien saber. No sabien que algú ja l’havia trobada, no sabien que se’ls hi escapava un univers sencer i que allò que havien vist només eren petites escletxes. La llum em va abraçar i em va donar la sortida al laberint.

Va ser un dia, un dia en que jo collia les males herbes del petit jardí de casa. Un senyor vell se’m va acostar i em va preguntar si volia saber coses. Jo perplex per aquella pregunta tan carregada d’esperança. Vaig respondre:

-Qui no vol?

Ell amb mirada profunda va dir:

-Bé, sembles tenir, almenys amb la intenció de apendre alguna cosa. Busquem nens, suficientment intel·ligents com per poder afrontar una sèrie de preguntes que determinaran si educar-los servirà d’alguna cosa. –parlava de nens, jo no formava part d’aquests nens, però volia ser-ho.

-Quan? –vaig preguntar.

-Em va allargar un paper amb el número “37” apuntat.

-No se contar ni escriure.

-Te apuntat el número en el paper exactament per aquesta raó, memoritza la forma i llestos. Vull silenci a partir d’ara d’acord? No vaig tornar a dir res més fins que aquell misteriós vell va desaparèixer.

Em vaig dirigir al tren “37”. Per primera vegada, havia vist llum. Una llum d’esperança que feia que tota aquella situació tan surrealista fos certa, mes o menys em podia imaginar on em portaven. No aconseguia veure els arbres que s’aixecaben al costat de la via, es difuminaven juntament amb tot el que intentava observar. El meu cap rebotia felicitat.

-Vinga, aixeca’t hem de baixar.

Les imatges borroses van desaparèixer instantàniament quan vaig veure allò, i dic allò perquè no ho puc descriure concretament, sentiments inefables m’inundaren. Era un edifici blanc, el blanc més intens possible. Envoltat d’unes valles altes que intentaven tocar els núvols. Sabia què era, era l’escola.

 

El silenci

Tenim por a l’oblit. Pensar que un dia no serem res més que una espurna dins l’univers, pensar que no serem ni un petit record dins la ment. El silenci ens consumirà, tenim por a aquest silenci. Sé que un dia seré silenci. La gent té por dels silencis que diuen coses.

Quan les meves paraules s’apaguin, el silenci s’encendrà. 

11

Ocell

Vull ser l’ocell que talla l’aire. Manifestar la llibertat amb el cant. Robar l’horitzó i retornar-lo amb un batec d’ala. Apoderar-me del cel. Travessar els núvols i no deixar que em retinguin dins seu. Volar dins la llum i que la brillantor es filtri dins les meves ales. Convertir-me en un puntet insignificant damunt de l’infinit